Ada Castells publica 'L'antropòloga': "El realisme s'està convertint en una mena de ciència-ficció"

L’escriptora Ada Castells (Barcelona, 1968) ha publicat ‘L’antropòloga’ (Edicions 62), una novel·la que posa el focus en temes com els límits de la tecnologia, la llibertat envers la seguretat, els perills de l’individualisme o la maternitat. La trama succeeix en un context en el qual un grup de 300 persones s’amaga en unes instal·lacions sota el control d’una intel·ligència artificial, després d’haver sobreviscut al col·lapse. Entre ells hi ha la Sílvia, una antropòloga, que “se la juga” trencant les normes establertes i planta “la llavors de la revolta”. “Ens ha agafat per fer literatura així més especulativa perquè hi ha una sensació d’incertesa”, reconeix l’autora, “el realisme s’està convertint en una mena de ciència-ficció”.

La història de la novel·la posa el focus en un petit reducte d’humans que ha sobreviscut a un desastre nuclear i viu en una societat ordenada per la lògica implacable d’una intel·ligència artificial. La gent neix, el sistema els cria, els atorga una feina i, a quaranta anys, tal com manen els càlculs els elimina. Hi ha, però, un problema irresoluble: estan tristos, tot i tenir uns “valors” absolutament diferents.

Aquest és el context en el qual es troba la protagonista de la trama, la Sílvia, una antropòloga que mira de trobar la cura a la plaga observant la societat abans de la catàstrofe. Endinsant-se en la recreació d’una família extingida, va aprenent paraules noves com el dubte, l’odi, la pietat, la fe o l’amor, que li acaben generant una inquietud que la porta a transgredir el sistema.

Castells reconeix que la idea es va començar a gestar el 2016, quan va començar a donar voltes al que s’acabaria convertint en ‘L’antropòloga’. “Hi havia uns reptes complicats que no m’acabaven de sortir perquè volia controlar el tema de la ciència-ficció”, sosté, “no volia que fos una novel·la només d’escafandres, micos platejats i naus espacials”.

En aquest sentit, sosté que s’ha acabat convertint en una novel·la “molt reivindicativa” que busca explicar com són els éssers humans i que, a la vegada, intenta trencar amb “les narratives fatalistes” que envolten múltiples relats. “Volia trencar amb el discurs de la por al que ens tenen acostumats, a aquesta alarma constant que diu que tot anirà fatal”, afegeix.

Un dels punts claus, és la seva protagonista, que a través de la maternitat reflexiona de forma més genèrica sobre “la capacitat humana” de pensar en els altres. “Tenim sentiments i estem creats per viure en comunitat, que és una cosa que també s’ha volgut qüestionar, com si poguéssim ser feliços estant sols”, lamenta, “però no és la naturalesa humana, necessitem estar amb altres humans per enfortir-nos-en, perquè sinó malament rai”.

Una incursió al gènere de la ciència-ficció

Si bé l’autora explica que no és una gran consumidora de ciència-ficció, admet que és un gènere “molt divertit”, amb llibres que l’han meravellat. També admet que darrerament es percep una tendència a una publicació d’obres que parlen de distopies – relacionades amb la maternitat – com per exemple els darrers llibres de la Laura Gost o l’Elisenda Solsona.

“Estem en un moment de gir, de canvi, amb una sensació d’incertesa que fa que no se sàpiga ben bé cap a on anirem”, detalla. Per això, considera que no és estrany que hi hagi autores - que fins al moment s’havien centrat en el realisme – hagin incorporat elements de la ciència-ficció. “Hi ha aquesta sensació que no se sap cap a on va el futur i també que ja no és el que era”, insisteix.

Pel que fa a la seva pròpia relació amb la intel·ligència artificial, Castells admet que mira d’evitar-la tant com pot. “Cada vegada soc més conscient que la tecnologia ens transforma i no sento cap classe d’enlluernament per ella i la veig com un negoci”, opina. El que sí que li preocupa a l’autora són altres temes, com per exemple, el canvi climàtic o la contaminació. “Estic fatal”, bromeja, “i per això escric”. També reivindica el fet de fer-ho amb humor, una capacitat humana “d’autodefensa” que les màquines “no ens poden prendre”.