Arde Bogotá es treu la màscara de Bigger Splash en un dels concerts més massius de la nit al Cruïlla

Arde Bogotá ha protagonitzat un dels moments més esperats de la tercera jornada del festival Cruïlla en revelar al públic el misteri de 'Bigger Splash', el pseudònim amb què la banda cartaginesa s'havia anunciat al cartell de diversos festivals abans de destapar la sorpresa en les últimes hores. El concert, un dels més concorreguts de la nit, ha compartit protagonisme amb les actuacions de David Byrne i Ezra Collective. L'exlíder de Talking Heads ha tornat a Barcelona amb tot de temes clàssics del seu art-rock, mentre el quintet londinenc ha desplegat al Parc del Fòrum la seva característica fusió de jazz, afrobeat, funk i hip-hop, una de les combinacions més eclèctiques del cartell d'enguany.

Primer eren els més desconeguts, però després han estat els més desitjats. Des que en les últimes hores s'ha descobert que darrere del nom enigmàtic de Bigger Splash s'hi amagava Arde Bogotá, el seu concert s'havia convertit en un dels més esperats del Cruïlla. L'expectació era evident molt abans de l'hora d'inici. Deu minuts abans de les nou del vespre, una multitud ja s'aplegava davant l'escenari Vueling i també a les graderies per a presenciar el retorn dels murcians al Parc del Fòrum.

La banda millennial de Cartagena no ha volgut limitar-se a un "concert convencional", sinó fer un "experiment". L'actuació ha arrencat amb una introducció teatralitzada protagonitzada per un fals operari, vestit amb bata i corbata, que inspeccionava caixes i equips mentre anunciava l'inici d'un experiment destinat a "crear un artefacte que eviti el sentiment" i a substituir la imatge que el públic tenia del grup. Amb els quatre músics vestits amb granotes de treball, els membres de la banda ha convertit l'escenari en un laboratori.

La ficció s'ha allargat fins a l'equador del concert. S'han succreït aparents avaries de so, interrupcions i la posterior aparició de l'operari, que ha explicat, consternat, que l'experiment havia "fallat". La banda ha tornat llavors a l'escenari per a revelar que es tracta del primer avançament del seu tercer disc, un treball que gira al voltant dels errors que, segons han explicat, "ens defineixen i ens conformen". A la botiga del festival ja s'hi podien trobar samarretes amb la inscripció del nou tema.

Un cop resolt l'enigma, el protagonisme ha recaigut en les cançons que han convertit la banda en un dels puntals de l'escena contemporània espanyola. Durant una hora i mitja han sonat temes com 'La Torre Picasso', 'Abajo', 'Antiaéreo', 'Instrucciones', 'Cowboys de la A3', 'Cariño' i 'Qué vida tan dura', molt celebrats per un públic molt entregat. El tram final, amb 'Virtud y Castigo', ha acabat de desfermar els milers d'assistents en un dels concerts més multitudinaris i comentats de la jornada.

La pista de ball d'Ezra Collective

A l'escenari Occident, a quarts de deu, Ezra Collective ha estat l'encarregat d'obrir els concerts de la nit de divendres amb una proposta marcada per la fusió entre jazz, afrobeat, funk, hip-hop i grime. El quintet londinenc, format per Femi Koleoso (bateria), TJ Koleoso (baix), Joe Armon-Jones (teclats), Dylan Jones (trompeta) i James Mollison (saxo), ha protagonitzat un directe íntegrament instrumental que ha buscat la complicitat del públic des dels primers minuts. Els cinc músics s'han anat alternant el protagonisme sobre l'escenari, amb un paper destacat per a cadascun dels instruments.

El repertori s'ha centrat principalment en les cançons del seu darrer treball, 'Dance, No One's Watching', de 2024, sense abandonar tampoc alguns dels temes més coneguts de la seva trajectòria. Els llargs desenvolupaments instrumentals han marcat bona part del concert, amb un diàleg constant entre el baix, els teclats, la trompeta, el saxo i la bateria, en una actuació de ritme sostingut que ha convidat el públic a ballar.

El pas d'Ezra Collective pel festival ha tornat a evidenciar el bon moment que travessa la formació britànica, convertida en una de les principals referències de la nova escena del jazz al Regne Unit. Amb una proposta oberta a influències diverses i una clara vocació festiva, el quintet ha ofert un dels directes més dinàmics de la jornada, abans que David Byrne prengués el relleu a l'escenari principal.

Clàssics de Byrne

Passades les onze de la nit, David Byrne ha irromput a l'escenari Estrella Damm per protagonitzar un altre dels concerts esperats del Cruïlla. L'exlíder de Talking Heads ha aparegut amb una posada en escena austera, vestit amb un conjunt blau a joc semblant al d'un intermer, amb la desena de músics que l'acompanyaven, vestits de la mateixa manera. En un escenari buit d'artificis, han estat els intèrprets i les coreografies mil·limetrades els que han monopolitzat tota l'atenció, amb guitarres, baix, teclats, percussions i tota mena d'instruments de corda.

Byrne també ha volgut establir un vincle amb Barcelona. Les pantalles han projectat imatges del mercat de Sant Antoni mentre el músic alternava cançons del seu nou treball, 'Who Is the Sky?', amb alguns dels grans clàssics de Talking Heads. En enfundar-se la guitarra han arribat temes com 'Heaven', 'And She Was' i 'Houses in Motion', així com 'Everybody Laughs', una de les peces més recents del seu repertori.

Sense recórrer a grans artificis escènics, Byrne ha construït un espectacle sostingut en la música, la llum i coreografies executades amb precisió.