Care Santos publica 'Buidar la casa': "Em fascina la història de les coses"
L'escriptora aposta per un relat sobre l'absència, la memòria i el llegat
- Què és el llibre: 'Buidar la casa' relata el procés de buidar l'habitatge familiar després de la mort de la mare de Santos. Cada objecte (manteguera, ascensor, ulleres, safata, claus) adquireix simbolisme profund.
- Els temes: Absència, memòria i llegat. La reflexió de Santos sobre cada pertinença la connecta amb diferents èpoques de la seva vida.
- La proposta: Care Santos (Mataró, 1970) reconeix: 'Em fascina la història de les coses'. Els objectes tenen sempre un paper important en la seva narrativa.
Una manteguera, un ascensor, unes ulleres, una safata o unes claus adquireixen un profund simbolisme a ‘Buidar la casa’ (Columna), la nova proposta de l’escriptora Care Santos (Mataró, 1970) que arriba aquest mes de setembre a les llibreries. L’autora aborda el procés de buidar l'habitatge familiar després de la mort de la seva mare, una tasca que la porta a reflexionar sobre cada pertinença que va trobant per tal de connectar amb diferents èpoques de la seva vida. El resultat, és un relat que aborda l’absència, la memòria i també el llegat. “Em fascina la història de les coses” reconeix Santos, “no hi ha novel·la meva on els objectes no tinguin un paper important”.
Després de la publicació de ‘L'amor que passa’, on l’autora s'embarcava en la reconstrucció íntima i literària de la història d'amor dels seus pares, Santos torna amb un nou relat íntim i emocional sobre la pèrdua i la memòria familiar. A ‘Buidar la casa’, l'escriptora mataronina aborda el procés de buidar l'habitatge familiar després de la mort de la seva mare.
A partir d'aquest gest quotidià, emergeix un viatge emocional on cada objecte es converteix en un detonant de records que la connecten a diferents èpoques de la seva vida. El relat es construeix a partir de capítols breus – ordenats segons la distribució de la casa - dedicats a objectes concrets que adquireixen un profund simbolisme, revelant una història familiar, una relació, un conflicte o una emoció.
Santos explica que el llibre va començar a prendre forma l’abril de 2023, a través d’una sèrie d’articles que publicava en un digital cultural, descrivint tot allò que li estava passant arran de la feina que estava fent en aquell habitatge. ‘Buidar la casa’ conté aquests textos i afegeix més d’un terç de material inèdit. “No és un llibre que hagi escrit pels lectors”, afirma, “sinó que és un projecte nascut de la necessitat d’escriure durant un procés dolorós, acompanyat de records”.
De fet, l’autora assenyala que la passió pels objectes no és una cosa exclusiva d’aquest darrer llibre, sinó que sempre ha tingut un paper en la resta de les seves novel·les. També els fantasmes, que “no s’estan quiets” i l’han volgut acompanyar en aquest relat. “D’alguna manera és un llibre que s’ha fet sol”, afegeix.
Un procés transformador
A mesura que avança el procés de buidatge, el pis deixa de ser un espai físic per a convertir-se en una metàfora de la vida mateixa. L'acte de seleccionar, conservar o tirar objectes es transforma en una reflexió sobre què significa recordar i què es perd inevitablement. Així ho explica Santos, que reconeix que quan es buida una casa es passa per moltes fases diferents: “primer ho vols tirar tot, després ho vols guardar tot”, bromeja, “totes les vides estan plenes d’històries, sovint relacionades amb objectes que ens acaben succeint”.
Santos creu que aquest és un procés pel qual hi ha de passar tothom, i que també viuran els seus fills, per exemple, quan ella no hi sigui. “No importa el que jo vulgui, però sí que em sabria greu que tot anés fora sense que ningú s’ho miri”, apunta. Entre els seus tresors més preuats, una col·lecció de 170 plomes – “que agraden molt a tots” – com també més de 15.000 llibres que conviuen al seu estudi. “Aquests sí que els miraré de gestionar”, riu.
El llibre també explora com allò que queda pot parlar de temes tan diversos com el dol, l’amor o la vida. “Durant l’adolescència vaig descobrir que tot es perd, les coses canvien, la vida passa, les persones es moren, i crec que vaig començar a escriure per retenir” reconeix, “tot això hi és al que he escrit a la vida, aquest afany o pànic que les coses desapareguin”.
De cara al futur, reconeix que vol continuar escrivint sobre família, però aquest cop amb més capes de ficció. “Com més anys acumules, més històries pròpies tens també, no com quan ets jove i les has de buscar fora”, conclou, “batalletes en tenim tots, però el que guanyes és ofici per fer-ne alguna cosa més”.