Experts de la UB atribueixen la virulència de la riuada del Nepal a una cadena de processos glacials

Experts de la Universitat de Barcelona (UB) atribueixen la virulència de la riuada que ha afectat el Nepal a una concatenació de processos iniciada amb el despreniment d'una gran massa de gel i roca a l’alta muntanya, que va arrossegar sediments i altres materials i va multiplicar la capacitat destructiva del flux. El professor de Geografia i Història Marc Oliva, apunta que el sisme no va ser causa sinó conseqüència del despreniment. La professora de Ciències de la Terra Marta Guinau coincideix que la destrucció és fruit "d’una concatenació de fenòmens". Tots dos adverteixen que l’escalfament i el desglaç poden afavorir nous despreniments i remarquen les dificultats del Nepal per disposar de sistemes de monitoratge i alerta prou efectius.

Oliva explica que la hipòtesi que guanya pes és que una gran massa de sediments, roca i gel es va precipitar des d’uns 5.000 metres d’altitud fins a cotes situades al voltant dels 3.700 o 3.800 metres. Aquest despreniment podria haver obturat la vall i format una mena de presa natural, darrere de la qual es va acumular aigua fins que la pressió la va rebentar. Amb tot, precisa que encara caldrà determinar si aquesta presa es va arribar a formar, ja que el mateix volum de gel desprès i la seva transformació en aigua durant la caiguda podrien explicar bona part del fenomen.

El professor remarca que les primeres informacions apuntaven a un sisme que hauria inestabilitzat la muntanya, però que ara la interpretació és justament la contrària. “El sisme va ser la conseqüència, no la causa”, afirma. La caiguda de la massa de gel, roca i sediments hauria generat el moviment detectat pels sensors sísmics.

A aquesta caiguda s’hi afegeix la configuració del relleu. Oliva explica que les valls de la zona són molt estretes i abruptes i que això concentra el flux en un espai reduït. A diferència d’una vall glacial més oberta, on l’aigua es podria repartir sobre una superfície més extensa, en una vall encaixada una crescuda pot generar una columna d’aigua de diversos metres i augmentar molt la seva força.

Guinau també posa l’accent en la càrrega de materials que arrossegava el flux. Segons explica, el despreniment inicial hauria incorporat blocs de roca, terra i sediments del mateix fons de la vall i podria haver desencadenat altres esllavissades. “Si el flux té la capacitat d’arrossegar càrrega sòlida, blocs, troncs, material que troba al seu pas, vehicles o contenidors, la capacitat destructiva és molt més alta”, assenyala.

La investigadora afegeix que l’Himàlaia presenta pendents molt forts i un relleu molt abrupte, de manera que aquests processos són “altament energètics” i poden tenir un impacte molt important sobre infraestructures i població.

Prudència amb l’atribució al canvi climàtic

Els dos investigadors apunten que l’escalfament pot facilitar aquest tipus de processos, però Oliva reclama prudència abans d’atribuir directament aquest episodi concret al canvi climàtic. “El dit acusador fàcil és el canvi climàtic. Però això no ho podem dir”, afirma. Recorda que les glaceres col·lapsen també de manera natural i que cal analitzar si aquests episodis augmenten en freqüència, magnitud o extensió abans de fer una atribució directa.

Amb tot, Oliva explica que unes temperatures més elevades poden augmentar la fusió del gel i fer que més aigua arribi fins a la base de la glacera, on actua com a lubricant i en facilita el moviment. Paral·lelament, l’augment tèrmic també pot degradar el permagel, el sòl i la roca que es mantenen permanentment congelats i que contribueixen a donar estabilitat als vessants.

Guinau ho explica amb una imatge similar: el gel pot actuar com una mena de “ciment” que manté cohesionada la roca. Quan es fon, el massís perd estabilitat i els despreniments es poden produir amb més facilitat. “Un context d’escalfament global és un context en què aquest tipus de processos poden ocórrer amb més facilitat”, afirma.

Oliva adverteix que aquests canvis no es limiten a l’Himàlaia. Recorda els problemes recents de degradació del permafrost als Alps i apunta que als Pirineus també es registren despreniments vinculats a aquests processos, tot i que a una escala molt inferior. “Les muntanyes d’arreu del planeta estan canviant”, sosté.

Alertes condicionades pels recursos

Tant Guinau com Oliva coincideixen que el monitoratge pot permetre detectar en alguns casos indicadors previs a un col·lapse, com ara una acceleració del moviment del gel o un augment de petits despreniments. Guinau adverteix, però, que en zones de relleu tan abrupte els processos poden ser tan ràpids que el marge disponible per activar una alerta sigui molt reduït.

Oliva posa especialment l’accent en les diferències de recursos entre territoris. “El mateix procés a Suïssa i al Nepal no té res a veure”, afirma. Explica que en zones dels Alps hi ha glaceres i vessants potencialment inestables sotmesos a un monitoratge constant, mentre que al Nepal l’extensió de les muntanyes, la dispersió de moltes poblacions i les limitacions socioeconòmiques fan molt més difícil aplicar aquest coneixement científic.

“Hi ha coneixement científic. El problema rau en la implementació d’aquests sistemes d’avís a la població civil”, resumeix Oliva, que considera que el Nepal encara té “un camí per recórrer” en aquest àmbit i que els mecanismes incipients d’alerta continuen sent insuficients davant la rapidesa amb què es poden desencadenar aquests fenòmens.

Guinau adverteix finalment que el risc no desapareix necessàriament després de la riuada. L’erosió dels vessants pot afavorir noves esllavissades i també poden haver quedat blocs de gel inestables al front de la glacera. Preveu que aquests eventuals nous episodis siguin de menor magnitud, però recorda que la zona es troba en plena època dels monsons, amb el terreny molt saturat d’aigua, fet que pot contribuir a mantenir la inestabilitat.