Leticia Sala: "Les mares som les primeres 'influencers' de les nostres filles"

L’escriptora Leticia Sala (Barcelona, 1989) ha publicat ‘Dame veneno que quiero vivir’ (Anagrama), un nou assaig que gira al voltant de la indústria estètica i que reflexiona sobre aspectes com l’’skincare’, el bòtox, la por d'envellir o el llinatge femení. A través d’una dotzena de capítols, l’autora assenyala com la cara s’ha convertit en una superfície de control – o sovint de negació - del temps, i convida els lectors a reflexionar sobre les conseqüències de certes pràctiques. En una entrevista a l’ACN, Sala reivindica la necessitat de portar el debat al carrer i fer-lo arribar també a les generacions més joves. “Les mares som les primeres ‘influencers’ de les nostres filles”, sosté.

Sala reconeix que un dels motius pels quals va escriure el llibre està relacionat amb “la pèrdua”, en el sentit d’un autoreconeixement en relació amb la imatge d’una mateixa i també a la percepció que aquesta “canvia tota l’estona i que no és permanent”. Un altre motor va ser adonar-se que el món “estava canviant” i que les preocupacions relacionades amb “les arrugues” començaven a tenir més presència en els seus cercles.

“En el moment en què començo a investigar m’adono que, efectivament, les dades em donen la raó i que existeix un augment estrafolari dels retocs estètics en els darrers anys”, relata. A partir d’aquí - a través d’un procés d’escriptura que ha durat un any – l’autora dissecciona tot un seguit d’aspectes relacionats amb el desig de veure’s bé i, a la vegada, el temor d’estar participant en la perpetuació d’un sistema que la societat no ha escollit.

Un ampli ventall de temes

El llibre intercala entrevistes, reflexió, anècdotes personals i també referències periodístiques, científiques i literàries amb noms com Dana Berkowitz, Nora Ephron, Naomi Wolf o Esther Pineda. En aquest sentit, l’assaig toca temes com la implementació de les rutines facials, l’augment de retocs estètics i la gran varietat de possibilitats que ofereix el mercat en aquest camp, l’aplicació de tractaments per part de personalitats reconegudes i també l’arribada d’aquestes pràctiques a franges d’edat cada vegada més joves (popularment conegudes com a ‘sephora kids’), propulsades en bona part per les xarxes socials.

De fet, Sala dedica el llibre “a les filles”. “La seva casella de sortida serà la llibertat que hagin pogut aconseguir les seves mares”, detalla en un dels fragments de l’obra. “Jo com a dona que ha sigut una nena i recordo la relació amb la seva mare veig que tenen una capacitat de captar tot el que fem o no fem i m’agradaria que les dones que llegissin el llibre tinguin en compte que som la seva primera ‘influencer’”, opina.

També desitja que la reflexió pugui arribar a noies joves que ja es poden estar plantejant fer-se retocs estètics. “Sense posar-nos paternalistes és important que vegin que tenen unes conseqüències a llarg termini”, afegeix. De fet, un dels problemes que creu que hi ha actualment a la societat – i sobretot a internet- és la poca visibilitat que tenen perfils femenins de més avançada edat. “Al final amb els retocs estètics es lluita, sovint inconscientment, per no esdevenir invisibles perquè hi ha molt poca representació”, lamenta.

“Vivim en una societat molt edatista, que posa el focus en l’adoració de la joventut i ignora a les persones de mitjana edat o d’edat més avançada i sento que això ens fa més mal a les dones perquè els homes tenen assegurats més llocs: l’home savi, l’home graciós, el que està una miqueta boig... per això hem d’aplicar aquesta consciència tot i que no sigui senzill”, conclou.

Petits gestos que poden tenir un impacte

A l’apartat final de l’assaig, Sala proposa una bateria de propostes col·lectives aplicades a menors d’edat i també a adults. En el primer cas posa sobre la taula la necessitat de disposar d’un control més exhaustiu de les xarxes, més pedagogia a les escoles o consumir i promoure només aquelles marques de cosmètics que no vagin dirigides a nenes i multar a les que sí.

En el segon cas convida a erradicar el terme ‘antiedat’, fomentar una cultura que no oculti els retocs, desmedicalitzar la bellesa o buscar imatges alternatives, que representin pells naturals. Pel que fa a les propostes individuals, suggereix revisar la toxicitat dels productes quotidians o “entrenar el radar intern que distingeix l’autocura de l’obligació”. “M’agradaria que tot això fos l’inici d’un debat que arribi al carrer, que la gent en parli i que les dones hi guanyem especialment”, insisteix.

“No ens oblidem que estem lluitant contra un monstre molt gran, perquè es tracta d’una indústria que mou molts diners i els diners manen”, apunta, “però els hi podem posar una mica més difícil i demostrar que sí, que poden ser molt llestos i rics, però que nosaltres no som ximples”. "Quan vaig començar a escriure estava més confusa i un cop acabat sento que la investigació m’ha transformat d’alguna manera i vaig pensar que havia escrit el llibre que necessitava llegir", conclou.