Sebastià Alzamora: "La poesia és una gran conversa oberta en la qual participem tots"
L'escriptor rep el premi Lletra d'Or a millor llibre del 2025 amb el poemari 'Sala Augusta seguit de Llengua materna'
- El reconeixement: L'escriptor malloquí ha rebut la Lletra d'Or al millor llibre de 2025 per 'Sala Augusta seguit de Llengua materna' (Proa), que combina la memòria de la guerra civil a Palma amb el record de la mare.
- Una trajectòria premiada: Alzamora ja comptava amb múltiples distincions: Premi Nacional de Poesia, Premi de la Crítica, Crítica Serra d'Or i Josep M. Llompart - Cavall Verd (AELC).
- Visió de la poesia: L'autor veu la poesia com una 'gran conversa oberta en la qual participem tots' que aporta esperança i permet creure en el passat, futur i present.
L’escriptor Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972) ha rebut aquest dimarts el premi Lletra d’Or al millor llibre del 2025 per ‘Sala Augusta seguit de Llengua materna’ (Proa). El poemari - que combina la memòria de la guerra civil a Palma amb el record de la mare de l’autor -suma un nou reconeixement als que ja havia obtingut: el Premi Nacional de Poesia, Premi de la Crítica, Premi Crítica Serra d’Or i Premi Josep M. Llompart - Cavall Verd (AELC). Alzamora ha fet valdre la importància de la poesia, la qual ha definit com una “gran conversa oberta en la qual participem tots” i que aporta esperança. “Això fa que puguem creure en el passat, en el futur i sobretot en el present, que és el més difícil”, ha insistit.
‘Sala Augusta seguit de Llengua materna’ està format per dos poemes llargs que porten per títol ‘Sala Augusta’ i ‘Llengua materna’, igual que al títol, i que tenen en comú que tots dos parlen sobre la memòria. En el primer, l’escriptor posa el focus en la memòria col·lectiva, parlant de les persones que van ser assassinades, perseguides i difamades pel feixisme durant la Guerra Civil i la dictadura a Mallorca.
El segon tracta sobre la mare de l’autor i sobre el seu ofici, cosidora de sabates, amb un poema travessat pel record d’infantesa d’Alzamora. De fet, durant l’escriptura d’aquesta, ella va morir, un fet que va portar l’escriptor a ajuntar els dos poemes en un mateix llibre per contraposar aquestes dues formes de memòria: personal i col·lectiva.
De fet, és també la memòria un dels aspectes que l’autor creu que ha portat el poemari a ser àmpliament valorat, convertint-se en un dels títols més premiats de la poesia catalana dels últims anys i en una obra clau de la seva trajectòria. “Necessitem la memòria”, ha recordat, “i actualment sembla que hi hagi un interès a destruir-la”.
En aquest sentit, ha subratllat que el poemari premiat és un “llibre convençudament i tossudament antifeixista”. “La meva mare no podia veure els fatxes ni en pintura i per aquest motiu també tenia lògica que els dos poemes formessin una sola unitat”, ha afegit, “ara tenim davant una força hostil i amenaçadora, per això espero que el llibre sigui útil i interessant per a tots els antifeixistes d’arreu”.
També ha reconegut que és un “honor” que s’hagi teixit un consens tan ferm al voltant de la seva obra que, a la vegada, l’ha portat a no percebre-la com a seva. “Ara ja va sola pel món, pertany als lectors i es converteix en un vincle més entre ells, el llibre i jo mateix”, ha afegit.
Un premi que van rebre Espriu, Pla i Carner
El premi Lletra d’Or va néixer el 1956 per iniciativa privada i al marge de qualsevol institució. Els tres primers guardonats van ser Salvador Espriu, Josep Pla i Josep Carner. El jurat d’aquesta edició l’han format Borja Bagunyà, Míriam Cano, Xènia Dyakonova, Andreu Gomila, Àngels Gregori, Llucia Ramis i Pau Sif.
Aquest ha volgut justificar el premi amb un sonet-glossa escrit per la poeta Xènia Dyakonova. En to d’humor, el poema es pregunta per què cal premiar un llibre que ja té tants guardons, i respon que és una obra que fa riure i plorar alhora i que parla dels morts “d’una manera justa”.
La poesia “ho explica tot”
Alzamora ha reivindicat el poder de la poesia, que tot i estar vinculada sovint a determinats registres, és capaç “d’explicar-ho tot”. “És bo que ho diguem”, ha afirmat, “perquè és una gran conversa en la qual participem tots, morts i vius, i que ens dona esperança, sobretot en un present de costa de creure”.
“A mi a vegades em costa”, ha reflexionat, “és estrany estar vius, i encara més tot el que passa, i una cosa és allò que esperem i una altra allò que passa”. “Les coses del passat són més acceptables, precisament perquè han passat; el futur encara no ha arribat, i per això també; però les coses del present costen d’assumir”, ha conclòs.