Un enterrament digne per a en Pere, una persona sense llar que ha mort a Barcelona: "Dormir al carrer mata"

Flors, una placa amb el seu nom i una llauna. Arrels va acomiadar divendres al cementiri de Montjuïc en Pere López, una persona de 63 anys que vivia al carrer a Barcelona i a qui l'equip de carrer de l'entitat acompanyava des de feia un any i mig. En Pere va morir a l'hospital després que membres d'Arrels el trobessin en mal estat i alertessin una ambulància. És una de les 21 persones sense llar de les quals l'entitat ha conegut la mort des de principi d'any, de les quals onze vivien al carrer, i quatre han mort aquest estiu. Arrels alerta que les persones que han viscut al carrer moren de mitjana uns 25 anys abans que la resta de la població. “Dormir al carrer mata”, resumeix Bob Walker, de l'equip de carrer de l'entitat.

En Pere era "una persona molt afable, molt alegre", recorda Aranxa Carassa, educadora social de l'equip de carrer d'Arrels. El va conèixer fa aproximadament un any i mig i, des del primer moment, explica, hi va establir un bon vincle. Li agradava parlar de política i de la monarquia i, de vegades, també de la família, tot i que aquest era un tema més difícil per a ell. Arrels el descriu també com una persona divertida, amb un gran sentit de l'humor, crítica amb la societat i profundament sensible davant les injustícies.

Quan li preguntaven què necessitava, acostumava a demanar poca cosa: alguna peça de roba o un refresc. "Acostumem a posar flors sempre i després un objecte que representi una mica la persona", explica Carassa. També hi han col·locat una placa identificativa. “Les persones que viuen al carrer també tenen noms, cognoms, data d'aniversari”, reivindica. “És una manera de dignificar la seva mort.”

Membres de l'equip de carrer van trobar en Pere en mal estat i van alertar els serveis d'emergències. Va ser traslladat a l'Hospital de Sant Pau, on va morir posteriorment. Walker remarca que moltes persones que dormen al carrer tenen una salut de base molt fràgil, tant físic com psíquic o neurològic, i sovint no poden fer el seguiment mèdic que necessitarien.

"Dormir al carrer escurça la vida", assenyala Walker. Segons les dades que maneja l'entitat, l'esperança de vida de les persones sense llar és entre 20 i 25 anys inferior a la del conjunt de la població. “Al final, dormir al carrer mata”, sentencia.

Viure i morir al carrer

Des de principi d'any, Arrels ha tingut coneixement de la mort de 21 persones sense llar. Onze vivien al carrer en el moment de la defunció i les altres deu estaven en recursos d'allotjament. De les onze que encara vivien al ras, vuit van morir directament al carrer i les altres després de ser traslladades a l'hospital.

Només durant els mesos de juliol i agost han mort quatre persones que vivien al carrer a Barcelona, dues al carrer i dues a l'hospital. A banda d'en Pere, Arrels recorda Raúl E., de 49 anys, que tenia un estat de salut fràgil i va morir a l'hospital; Lauris D., de 34 anys, que va morir el 9 d'agost en un banc al carrer al barri de les Corts, i Sergi Lluís M., de 51 anys, que va morir al carrer el 18 d'agost.

Arrels subratlla que les morts es produeixen durant tot l'any perquè els factors que deterioren la salut de les persones que viuen al ras són permanents. Els episodis de temperatures extremes, però, hi afegeixen un factor de risc. L'entitat recorda que l'hivern passat van morir un home a Badalona i un altre a Barcelona coincidint amb els dies de més fred.

Entre els elements que perjudiquen la salut, Arrels assenyala el temps acumulat vivint al carrer, la impossibilitat de tenir cobertes les necessitats bàsiques, les agressions físiques i verbals i altres situacions de risc, la manca de targeta sanitària o les experiències traumàtiques que poden haver precedit la pèrdua de l'habitatge.

A aquests factors s'hi afegeixen les condicions climàtiques. Durant els episodis de calor augmenta el risc de cremades i insolacions i es poden agreujar les malalties cròniques. L'entitat també alerta que durant l'estiu hi ha menys recursos oberts i alguns redueixen els horaris, fet que obliga les persones sense llar a passar encara més hores al carrer.

Més enllà del termòmetre

Davant aquesta situació, Arrels reclama "mirar més enllà del termòmetre". L'entitat sosté que viure al carrer és un risc durant tot l'any i demana que les polítiques i els serveis de les administracions tinguin una mirada a mitjà i llarg termini que superi els dispositius temporals que s'activen durant episodis de fred o calor.

Entre les mesures que proposa hi ha la d'habilitar recursos d'allotjament que aportin estabilitat i permetin oferir un acompanyament i una atenció integrals. A curt termini, també planteja obrir espais nocturns i diürns de baixa exigència a cada barri, amb serveis com dutxes, consignes per guardar les pertinences o sales d'estar climatitzades.

Torralba explica que deixar el carrer tampoc significa necessàriament deixar enrere les conseqüències d'haver-hi viscut durant anys. En alguns casos, és precisament quan la persona aconsegueix estabilitat residencial que torna a anar al metge i se li diagnostiquen malalties que feia anys que no havien estat detectades. "Potser feia deu o quinze anys que no havies anat al metge i afloren moltes coses", assenyala.

Menys esperança de vida

Cada any, Arrels i altres entitats de Barcelona celebren un acte conjunt de record a les persones sense llar que han mort. Habitualment, explica Torralba, hi recorden entre 70 i 80 persones que vivien o havien viscut al carrer. La seva edat mitjana en el moment de morir se situa habitualment entre els 56 i els 58 anys. “Moren uns 25 anys abans de mitjana que la resta de gent que sí que tenim casa”, lamenta.

L'acte se celebra habitualment a la plaça de la Catedral i consisteix en un homenatge senzill en què es recorda cadascuna de les persones amb una placa amb el nom, l'edat i la data de defunció, unes sabates i una flor. També hi ha música i es llegeixen en veu alta els noms i cognoms dels difunts. Unes 300 persones hi participen cada any, segons Arrels.

Evitar enterraments en soledat

L'acompanyament de l'entitat no acaba amb la mort. Arrels procura assistir també als enterraments de les persones amb qui ha establert un vincle i organitzar-hi un comiat amb professionals, voluntaris i altres persones que les coneixien. Comparteixen anècdotes, poden posar-hi música que els agradava i intenten, explica Walker, que sigui "un final de vida digne i humà".

"Si no haguéssim vingut avui aquí, el Pere l'hauríem enterrat en soledat", afirma Torralba. Arrels va començar a prestar especial atenció a aquests comiats després que, fa anys, s'assabentés tard de la mort d'una persona a qui acompanyaven i que ja havia estat enterrada. Arran d'aquell cas, l'entitat va crear un grup específic per vetllar per l'acompanyament fins a la mort i evitar que es repetissin enterraments sense ningú present.

Walker reivindica que l'objectiu és acompanyar les persones "sense temporalitat", des del moment que les coneixen "fins a la mort", i que aquest vincle va molt més enllà de donar resposta a necessitats materials. "No només parlem de salut, habitatge, diners o papers. Parlem de cine, de futbol, com amb els nostres amics o la família", explica. “Al final, la intenció és humanitzar i dignificar les persones”, conclou.